| |
Dins de la gran quantitat de peixos que poblen les aigües continentals europees hi ha un que per la majoria dels aficionats espanyols té una connotació especial. El Fartet, Aphanius iberus, fa anys espècie extremadament abundant als marjals, llacunes costaneres i desembocadures dels rius ha esdevingut extremadament rar degut als efectes antropogènics com son la contaminació de les aigües, destrucció del seu hàbitat i l’introducció d’espècies forànies.
Etimologia: Aphanius (Invisible) iberus (Ibèric).
Noms Vulgars:
Català: Fartet, Peixet de Xequiol (Catalunya),
Fartonet (País Valencià).
Castellà: Fartet.
Occità: Ciprinodont.
Francès: Aphanie d’Espagne.
Anglès: Spanish toothcarp.
Taxonomia:
Ordre: Cyprinodontiformes Familia: Cyprinodontidae Subfamilia: Aphaniinae Génere: Aphanius Subgénere: Tellia Especie: Aphanius (Tellia) iberus (Valenciennes, 1846)
Sinònims:
Lebias ibera (Valenciennes, 1846) Aphanius iberius (Valenciennes, 1846) Cyprinodon iberus (Valenciennes, 1846) Lebias ibericus (Steindachner, 1865) Cyprinodon ibericus (Steindachner, 1865)
Descripció:
Peix de talla petita, de 5,4 cm de longitut total com a màxim, té el cos allargat lleugerament arrodonit. La boca esta dirigida cap a munt, i posseeix dents tricúspides formant una única filera. No en té pas de radis durs, tenint de 9 a 11 radis tous a la aleta dorsal, 18 a la caudal, 14 a les pélviques, 6 a les ventrals i de 9 a 10 a l’anal. Les diferencies sexuals són molt patents basant-se sobre tot a la coloració.
Diferencies sexuals:
Les diferències sexuals d’aquesta espècie són molt evidents. La coloració del mascle varia entre el verd i el blau de fons amb barres clares que en creuen de dalt a baix diluint-se contra més cap al cap. Les aletes dorsal i anal, són de color base amb clapes més claretes.
La femella és de tons crema fins a gris clar, segons les poblacions tenen més o menys clapejat negre, éssent més abundant a la segona meitat del seu cos.
Les femelles acostumen a ser més grans que els mascles.
Distribució:
Actualment aquesta espècie es distribueix per diversos punts de marjals i aiguamolls entre els Aiguamolls de l’Alt Empordà y les Llacunes d’Adra (Almeria) i punts del nord d’Àfrica, entre el Marroc y Algèria.
No obstant les poblacions nordafricanes podrien pertànyer a una altra espècie nova per a la ciència. Sembla ser que en el passat també es distribuïa per les terres del Llenguadoc, al sud de França, actualment no hi ha cap presència a la zona.
Les poblacions atlàntiques de les províncies de Cádiz, Sevilla i Huelva han sigut recentment classificades com a una nova espècie: Aphanius baeticus.
Hàbitat:
Originalment l’hàbitat d’aquesta espècie era molt ampli, abarcant des d’aigües dolces fins hipersalines. Habitava a llacs, llacunes, llacunes litorals; deltes i desembocadures; rius, rieres i sèquies de regar; marjals, maresmes y salines... Actualment per la presència de competidors (en especial la Gambúsia, Gambusia holbrooki), aquesta espècie ha esta desplaçada de la major part de les aigües dolces, romanent a escassos punts propicis d’aigües salabroses fins a hipersalines.
Com que és un peix d‘hàbitats adversos, és molt adaptable a molts paràmetres, no només a la salinitat, també és capaç de tolerar temperatures des de 5 ºC fins a més de 33ºC sense problemes.
Alimentació:
És un peix carnívor a la major part de la seva dieta, depreda sobre tot larves d’insectes, cucs, petits crustacis així com larves de peix i ous si es posen al seu abast. Ocasionalment pot tocar quelcom de matèria vegetal, sobretot algues.
Costums:
És un peix bentopelàgic no migratori que viu en grups relativament poc cohesionats, que neden anàrquicament entre la vegetació submergida, que és on troben refugi a la que se senten amenaçats.
Reproducció:
En arribar el bon temps, entre Abril i Setembre, els mascles agafen petits territoris entre les plantes i realitzen lluites rituals contra altres mascles i festegen amb les femelles que entren. El festeig inclou moviments que envolten la femella, així com exhibicions laterals amb totes les aletes desplegades. Si la femella és receptiva, ambdós s’acosten a zones poblades d’algues o plantes de fulla petita i fressen. Els ous, de diàmetre no superior a 1 mm posseeixen filaments per agafarse a la planta o alga. Al cap de quelcom més d’una setmana neix l’aleví, que gosa d’un creixement relativament ràpid, podent assolir la maduresa sexual al cap de 3 mesos. En condicions òptimes, poden doblar la seva població en 15 mesos.
Situació actual i amenaces:
La situació actual d’aquest peix és crítica. L’arribada d’espècies forànies com la gambúsia l’ha desplaçat a zones d’aigües salabroses, salades e hipersalines. A més a més la forta urbanització de la costa mediterrània ha fet que molts hàbitats que els hi eren propicis hagin desaparegut, restant actualment només a punts relativament aïllats entre les diferents poblacions.
La contaminació de les aigües també ha fet minvar les poblacions de l’espècie. Un altre perill a que sénfronten les diverses poblacions de fartet és la contaminació genètica. Cada població té unes característiques pròpies que les fan adaptar-se millor al seu medi, la barreja de poblacions a causa de introduccions de nous peixos sense saber-ne la procedència altera la genètica de la població local, podent alterar el seu fenotip (caràcters externs com la coloració, talla...)
Protecció:
A nivell internacional, esta inclòs a l’Annex II del conveni de Berna i al programa LIFE. Es troba inclòs també a la directiva de l’Unió Europea 92/43/CEE del 21/05/1992, relativa a hàbitats i la fauna i flora que els pobla. L’estat espanyol el qualifica com a “En peligro de extinción” segons el R.D. 439/1990 que va ser publicat al B.O.E. el 05/04/1990, tenint la mateixa categoria al “Libro rojo de los vertebrados de España”. La Generalitat de Catalunya té la categoria de “Espècie protegida” segons el
D.O.G.C. nº493 del 12/12/1984. La Generalitat Valenciana dóna la mateixacategoria amb el R.D. 21/07/86.
|
|
